documentació
|
Fitxa 1
|
A Buchenwald , camp de concentració
concebut com una gegantesca i sinistra ciutat , una porta de ferro , amb la inscripció Jedem
das seine ( A cadascú, el que es mereix ) , era l'accés per a tots els
condemnats , entre ells 635 republicans de tot l'Estat espanyol .
La majoria van ser deportats el
1944, i la resta van arribar l'any anterior i el 1945 . Alguns d'ells procedien
d'altres camps i van anar directament a comandaments exteriors , entre ells,
algunes dones que provenien de Ravensbrück, per altres, va ser el punt de partida cap a altres
destinacions . La mortalitat es pot xifrar aproximadament en un 20% , però
també hi va haver un nombre significatiu de desapareguts .
Compiègne va ser el camp de trànsit
des d'on van iniciar l'infernal viatge , de dos a tres dies , cap a Buchenwald
, on ja estava en funcionament l'estació de ferrocarril , des de desembre de
1943. Les dates de la seva deportació estan vinculades a les polítiques
repressives dels alemanys a la França ocupada . En efecte , des del mes de juny
de 1943 fins al mes de gener de 1944 , van partir , des Compiègne , vuit grans
transports , amb un total de 10.274 deportats a bord. En aquell moment , el
règim nacionalsocialista , davant els signes clars de la seva derrota , alhora
que perseguia amb tot rigor els moviments de resistència, precisava mà d'obra
esclava per a les seves fàbriques armamentístiques , com ho prova la
seva posterior destinació a Dora o les fàbriques DAW de les SS .
Una bona part dels deportats en
aquesta etapa del camp eren francesos reticents a ser enrolats al STO ( Servei
de Treball Obligatori ) , i que nodrien les files de la Resistència , en què ja
hi havia molts homes i dones republicans. Moltes de les detencions es van
produir al llarg de la frontera dels Pirineus , on romanien els nuclis més
significatius dels exiliats espanyols .
El primer gran transport partir de
Compiègne el 25 de juny de 1943, i el van seguir quatre més al llarg d'aquell
any , el 3 i el 17 de setembre , el 28 d'octubre i el 14 de desembre. En tots
ells hi va haver pocs deportats republicans , ja que va ser en els tres
transports del mes de gener de 1944 on la seva presència va ser més
significativa , amb una xifra que superava els
500 homes .
El 17 de gener de 1944, uns 250
espanyols van iniciar el mateix camí al costat de 1.506 francesos , la majoria
procedien de les presons on estaven arran de la seva detenció fruit de les
batudes contra la
Resistència. Durant aquest viatge , es van produir algunes
temptatives d'evasió , quan el comboi encara es trobava en territori francès ,
cosa que es va repetir en posteriors transports. Als pocs dies de la seva
arribada, del 10 al 17 de febrer, més d'un 40 % va ser transferit a Dora,
Flossenbürg i altres comandaments , i fins i tot a Mauthausen. Un dels
integrants d'aquest transport , Marcel·lí Garriga , va relatar la seva
experiència en “Un vilanoví a Buchenwald”.
El 22 de gener de 1944, un comboi
amb 2.005 deportats arribava de nou a Buchenwald , amb característiques
similars a l'anterior , pel que fa als trasllats. El llarg viatge, narrat per
Jorge Semprún i també per Edmon Gimeno Font a “Buchenwald, Dora . Bergen -
Belsen . Vivències d'un deportat”, estan referits al transport que va sortir de
Compiègne el 27 de gener de 1944, amb 1.583 deportats , i en què van morir un
35,7% d'ells , sobretot en Dora i en les pedreres subterrànies de Ellrich i
Harzungen .
Després de Mauthausen i Dachau ,
Buchenwald va ser el camp nazi on van ser deportats més republicans , els quals
van pagar amb l'esclavitud i la mort la seva participació en els moviments de
resistència , amb el convenciment que prosseguien la lluita antifeixista que
havien iniciat el juliol de 1936.
L 'alliberament , per als que van sortir vius , no va
significar la llibertat i el retorn al seu país , al contrari , es van veure
abocats a l'exili o la persecució a Espanya .
Nascut a Vilanova i la Geltrú el 11 de juny de 1916, des de ben jove acompanyà el seu pare en l'ofici mariner
i acabà convertint-se en un expert pescador i patró. Orfe de pare i mare, als
14 anys, s’emparà en l’acolliment dels seus oncles, però el seu fort esperit
d’independència l’empenyé a decidir afrontar la vida tot sol.
Imbuït
de l'ideari llibertari des dels rengles de la CNT, visqué la il·lusió de la
proclamació de la II
República i els esdeveniments del 6 d’octubre a la mateixa Vilanova
i, per evitar la repressió que seguí a
la proclamació de la República catalana, marxà a Roses, on seguí amb el seu
ofici, al temps que s’integrava en els cercles culturals i polítics. Va ser a
aquesta població empordanesa on va viure l’aixecament feixista del 18 de juliol
de 1936, i al poc temps s’incorporà a les files de l'Exèrcit Popular, tot realitzant, més tard, el curs d’oficial a
l'Escola Popular de Guerra de Barcelona, d'on sortí amb el grau de tinent.
Destinat a la 135a. Brigada Mixta de la 31 divisió, va lluitar i patir tota
mena de penalitats al front d'Osca, fins a la retirada, durant la primavera de 1938, a Bagnères de Luchon
(França), des d'on quedà adscrit a la mateixa brigada reorganitzada que tornà a
penetrar a Catalunya, per combatre al front de Lleida. Al mes d'agost
s’incorporà a les tropes que participaren en la Batalla de l'Ebre fins que la
retirada el portà, de nou, per terres de Lleida, aleshores des de la 100a, que
l’havia de dur a contemplar els estentors de la batalla de Catalunya i a acabar
ferit a un hospital de Barcelona.
En
arribar les tropes feixistes a la capital catalana, va iniciar l'èxode amb
milers de republicans, primer fins a Girona, en un camió militar, i després, a
peu, fins que fou concentrat a la platja d'Argelers i després al camp de
Barcarès, des d'on va ser enrolat a una CTE, destinada a la regió de Poitou.
Amb la desintegració de l’exèrcit francès, va començar un altre periple, des de
Burdeus a Tolosa i al Rosselló, on pogué tornar al seu ofici de pescador. Però
l'ocupació dels alemanys ja abraçava tot França i el fort control a les zones
fronteres per evitar el pas d'aviadors caiguts i desertors pels Pirineus desencadena
continues xarxades, en una de les quals Marcel·lí Garriga fou detingut, el 2 de
febrer de 1943.
Sota
el control de la Gestapo, des de les presons de Portvendres i Perpinyà arribà
al camp de trànsit de Compiègne, d'on partí amb el comboi del 17 de gener de
1944 amb destinació a Buchenwald. Amb l’assignació de la matrícula 40.548, va
haver de treballar als comandos de les
fàbriques Gustloff-Werke, Mibau i Optik Fichtenhain, al temps que entrava en contacte amb els deportats que
formaven part de la Resistència interna del camp, sempre a l’espera del final
de la guerra, que presagiaven els bombardejos aliats. La resistència contra els
intents d’evacuació del camp reeixiren fins que els americans entraren al camp,
el dia 11 d’abril, quan ja les SS havien abandonat el recinte.
La
situació que s’obrí a Marcel·lí Garriga i als altres deportats republicans era
la incògnita del futur, atesa la impossibilitat del retorn a casa. Romangué més
d’un mes al camp, fins que després d’un viatge molt accidentat arribà a Paris,
on gaudí de la llibertat, amb una sensació d'improvisionalitat; entrà a
treballar en una fàbrica, amb resignació i desencís sobre el futur, cosa que el
feu decidir a retornar a Catalunya, l'any 1947.
Sota
el control policial, començava el seu exili interior, determinat pel règim
dictatorial de Franco, i no pogué instal·lar-se a Vilanova fins l'any 1950, on
treballà de nou com a pescador. El seu esperit de lluita i resistència
l’empenyé a integrar-se en els moviments sindicals i polítics antifranquistes,
i a impulsar associacions culturals a la seva vila. En els darrers anys de la
seva vida, el testimoniatge dels seus anys de joventut, des del compromís
sindical a la deportació, formà part del seu compromís de la preservació de la
memòria de la deportació dels republicans antifeixistes.
documentació
|
Fitxa 3
|
Edmon Gimeno Font va néixer a Caseres (Tarragona) el 10 de juliol de 1923,
on va viure la seva infantesa fins que als 10 anys es traslladà a Mora d'Ebre,
per iniciar els estudis de batxillerat. Quan es proclamà la República es
trobava de vacances al seu poble natal, on el seu pare era secretari de
l'ajuntament, i visqué les convulsions de la rereguarda.
Després de l'ocupació d'Alcanyís i
Casp per les tropes feixistes, a la primavera de 1938, la família marxà del
poble i Edmon els seguí des de Mora, on continuava els estudis. Una breu estada
a Barcelona i a El Papiol precedí l’èxode de la família cap a França.
A
principis de febrer de 1939 creuà la frontera i junt al seu pare fou internat
al camp de Sant Cebrià, cercat per la filferrada i el mar, d'on aconseguiren
evadir-se, gràcies a uns amics. Després de retrobar-se amb la familia,
s'installà a Auch (Gers) i, amb el curs imparable de la guerra, la casa
esdevingué un lloc d'encontre d'exiliats i de refugi de maquis, fins que, el
mes de desembre de 1943, Edmon Gimeno fou detingut per la Gestapo i internat a
les presons de Toulouse, Biarritz i Burdeus, des d'on fou traslladat a
Compiègne. El dia 27 de gener de 1944 sortí en un comboi en direcció a
Buchenwald i al cap de pocs dies el destinaren a l'infernal camp de Dora, on
treballà en els túnels i en diversos comandos. Els bombardejos aliats afectaren el propi camp i
en determinaren l'evacuació, quan els americans es trobaven a pocs quilòmetres,
de manera que Edmon Gimeno inicià un viatge espantòs, en vagons de ferrocarril
descoberts, cap a Bergen-Belsen, on romangué en condicions espantoses fins a
l'arribada dels britànics, el 15 d'abril de 1945. Evacuat en camions militars,
a través d'Alemanya i Holanda, i en tren a través de Bèlgica, arribà a Paris,
des d'on es dirigí al sud per retrobar-se amb la família.
Després
de passar un any a l'hospital Saint-Jean, prop de Perpinyà, per tal de
recuperar-se de les seqüeles de la deportació, reanudà els estudis i aconseguí
cursar la carrera de Geografia a la Universitat de Montpeller i, un cop
llicenciat, va tornar a Espanya, l'any 1951, on ja s'havien installat la seva
mare i els germans petits, mentre el pare romania a França. Revalidà els seus
estudis a la Universitat de Saragossa i després d'uns anys de guanyar-se la
vida impartint classes particulars, entrà com a redactor a l'Editorial Salvat
de Barcelona, l'any 1966. Entretant, el pare romania a França, fins que decidí
retornar a mitjan de la dècada dels 60, però les autoritats franquistes el
condemnaren a presó, pena que complí a Tarragona i a la Model de Barcelona,
fins que fou posat en llibertat, amb
la condició d'abandonar el país. Custodiats per la Guàrdia Civil ,
Edmon i els seus germans acompanyaren a la frontera el pare, que no podria
tornar a Espanya fins poc abans de la mort de Franco.
Fins a la seva jubilació, Edmon va
seguir treballant a la mateixa editorial, i al cap d’uns anys s’instal·là
definitivament a Caseres, el poble on segueix residint. Des de la seva fundació
va vincular-se estretament a l'Amical de Mauthausen i altres
camps, participant en encontres clandestins i col·laborant, amb el seu testimoni,
en obres tan emblemàtiques, com Els catalans als camps nazis de
Montserrat Roig. L'any 2007 vegeren la llum les seves memòries, publicades per
l'Amical, amb el títol Buchenwald, Dora, Bergen-Belsen. Vivències d'un
deportat. Hores d’ara, segueix amb seu compromís de memòria vers la
deportació republicana, amb viatges als camps, conferències i entrevistes amb
els mitjans de comunicació.
documentació
|
Fitxa 4
|
José Mª Villegas Izquierdo nació el
8-5-1917, en Caniles (Granada), pequeño pueblo dominado por las fuerzas
reaccionarias de la iglesia y los latifundistas. Desde su juventud mostró
sensibilidad social y su amistad con un anarquista, desterrado en el pueblo por
su participación en la insurrección anarquista de 1932 en las minas de Sallent
(Barcelona), le llevó a participar en pequeñas acciones, como el reparto de
propaganda, hecho que determinó su marcha del pueblo, a causa de las presiones
del párroco y de la violenta agresión de la que fue objeto por parte de
personas anónimas, mandadas por el mismo párroco.
Llegó a
Barcelona en 1934, donde trabajó en su oficio de carpintero y se vinculó al
Sindicato de la Madera
de la CNT. El
contacto con las Juventudes Libertarias aceleró su formación cultural y
política, al tiempo que cultivaba amistades con las que compartió ocio y
acción.
Al día
siguiente de producirse el golpe de estado de 1936, participó en las luchas
libradas en torno al cuartel de Atarazanas y, una vez formadas las Milicias
Populares para recuperar las tres capitales aragonesas, y en especial Zaragoza,
se integró en la 49 Centuria de la Columna Durruti que se desplazó a Tardienta y
protagonizó los duros combates para la toma de la ermita de Santa Quiteria, en
el mes de agosto. Integrado en la
Brigada 153 de la Columna Tierra y Libertad, partió hacia la
defensa de Madrid, para regresar poco después al frente de Aragón, donde tomó
parte en la Batalla
de Belchite; en el proceso de militarización, sucedido en esta etapa, obtuvo el
grado de teniente. A consecuencia de un enfrentamiento con la jerarquía
militar, acaecido en Binéfar, fue internado en el castillo de Figueres, de donde
fue liberado y destinado a Játiva, en la 82 Brigada, con la cual luchó en la
ofensiva republicana más ambiciosa de toda la guerra, la Batalla del Ebro.
A partir
del desenlace negativo para el Ejército de la República , emprendió el
camino de la retirada, cruzando la frontera por Le Perthus. Internado en el
campo de Argelers, enfermó a causa de las terribles condiciones de vida y fue
llevado a un barco hospital, y más tarde al hospital San Sebastián de Marsella,
de donde escapó. Detenido, fue llevado al campo de Barcarés, y tras una nueva
huida, se camufló en trabajos de vendimia en la zona de Narbona, hasta que
finalmente recaló en Toulouse, donde compaginó el trabajo de ebanista con la
participación en la
Resistencia.
A partir
de 1943 las acciones contra los ocupantes alemanes fueron cada vez más duras,
destacando entre ellas, la liberación de manos de la Gestapo del secretario del
Partido Socialista Francés y futuro presidente de la República francesa,
Vincent Auriol, y la actuación como correo de fondos depositados en Suiza.
Después de ser herido en una emboscada, fue internado en la prisión militar de
Saint Michel, donde coincidió con Francisco Ponzán.
El 30 de
julio de 1944 comenzó el camino de la deportación que transcurrió de Montauban
a Buchenwald, donde llegó el 6 de agosto. Con la matrícula 69684, pasó unos
meses en el campo central, destinado al trabajo de limpieza de bosques, y
sufrió los bombardeos aliados, hasta que fue enrolado en el comando Plomnitz,
dependiente de Mittelbau-Dora y conocido con los nombres clave de Leau o
Leopard; allí tuvo que trabajar en el embalaje de armamento, y en la
construcción de los cohetes V2, en el interior de unas antiguas minas de sal.
Con el avance de los ejércitos soviéticos y aliados, fue evacuado en una de las
marchas de la muerte, a la que puso fin la llegada de tropas canadienses, el 14
de abril de 1945.
Después
de pasar por Bélgica, llegó a París y, una vez recuperado de las secuelas de la
deportación en una clínica dependiente del Instituto Pasteur, reemprendió la
lucha, orientada, entonces, a conseguir la caída de la dictadura franquista. En
el congreso de la CNT ,
celebrado en el mes de agosto en París, fue nombrado Delegado de Defensa, con
la misión de conseguir armas y organizar la entrada de grupos clandestinos a
España. En 1946 hizo su primera incursión, dirigiéndose a Barcelona con algunas
armas, con el objetivo principal de imprimir propaganda y conseguir la unidad
entre los distintos grupos libertarios. Acosado cada vez más por la policía franquista,
con agentes que actuaban incluso en Francia, decidió emigrar a Venezuela.
Llegó a
Caracas en 1948, y allí reanudó su oficio de ebanista, a la vez que
desarrollaba tareas organizativas y de propaganda, con la edición de revistas y
la celebración de actos en la
Casa de España. Una vez muerto el dictador Franco, regresó
temporalmente a España en tres ocasiones, hasta su instalación definitiva en
Baza (Granada) en 1995.
documentació
|
Fitxa 5
|
|
Al finalizar la Guerra de España, Fermín se
encontraba prisionero en el campo de “El Toro”, en la provincia de Castellón.
Hacinados, miles de republicanos esperaban con temor las decisiones de los
militares que les habían derrotado en el campo de batalla. Fermín Casorrán
consiguió un salvoconducto para regresar a Albalate del Arzobispo (Teruel),
localidad donde había nacido en octubre de 1910 y tenía la residencia hasta su
incorporación al ejército republicano. Junto a tres compañeros cogió un tren de
carga y, conociendo la represión de los fascistas sobre los republicanos en
Zaragoza cambió de idea y tomó la determinación de dirigirse hacia Francia.
Viajó clandestinamente en tren hasta Barcelona
y Gerona y siguió hacia la frontera temiendo ser descubierto por la Guardia Civil.
Afortunadamente encontró varias personas que, asumiendo
grandes riesgos, le ayudaron con comida o indicándole los caminos más seguros.
Llegó a Francia en los primeros días del mes de mayo de 1939,
fue conducido al campo de Argelés e,
inmediatamente, al de Sant Cyprien donde permaneció durante cuatro meses hasta
que fue trasladado al campo de Barcarés. Desde este campo de refugiados, el 23
de septiembre, salió en la 43ª Compañía
de Trabajadores Extranjeros para realizar labores forestales
Tras la invasión de Francia por los alemanes,
en mayo de 1940, varios miles de republicanos fueron hechos prisioneros y
trasladados a los (stalags) ubicados en el interior del Reich. Fermín
fue internado, junto a una treintena de españoles y otros muchos presos de
diferentes nacionalidades, en el IX B. La Gestapo se interesó por estos republicanos
y, en de febrero de 1942,
fueron deportados a Mauthausen
En el campo austríaco Fermín trabajó en la
cantera y, posteriormente, en la construcción de viviendas para los SS. Sufrió
una infección en una rodilla por lo que fue destinado a un barracón con los
internos que no servían para trabajar. El 8 de noviembre de 1942 un centenar de
presos de Mauthausen y de Gusen fueron trasladados a Dachau (Alemania) donde
las condiciones de vida eran más llevaderas. Una buena parte del grupo de
Fermín trabajó en diferentes complejos industriales en las cercanías del campo.
Fermín recordaba, también, cómo fue sometido a un experimento médico y el apoyo
que recibió de alguno de los internos alemanes. Dos años después, a finales de
1944, fue trasladado a Buchenwald.
Ingresó en Buchenwald el
21 de diciembre de 1944 con la matrícula 38961. En un primer momento estuvo
empleado en la limpieza del barracón y posteriormente fue trasladado “…al kommando Wansleben donde se
hacían piezas para la
aviación. Con un ascensor grande, unos descendían a 350
metros de profundidad y otros, como yo, a 450. Había sido una mina de sal
potásica, los deportados habían agrandado las galerías y habían muerto muchos.
Las galerías tenían grandes aparatos para dar aire. Además de los soldados
había obreros alemanes que dirigían el trabajo”.
Ante el avance de los aliados, durante la
primera semana de abril de 1945, los nazis decidieron evacuar el campo central
y los kommandos. Los internos iniciaron una marcha a pie sin
apenas alimento, cruzando parajes nevados y durmiendo a la intemperie: “Cuando salimos
fuera se oían los disparos de los cañones y veíamos el polvo donde estallaban
los obuses… Al día siguiente nos dejaron descansar en las orillas de una cantera de arcilla roja y
blanca, cuando mandaron ponernos de pie,
muchos no se podían levantar y el
sargento con unos cuantos soldados a patadas les obligaban y a los que no
podían levantarse los mataban allí mismo… Todos los que quedaban rezagados por
la fatiga y el hambre eran fusilados en
las cunetas de las carreteras”.
Los supervivientes vivieron su liberación con
la eclosión de una desbordante alegría ante la llegada de un momento que
parecía inalcanzable: “Llegó la noche,
yo ya no podía andar y quedaba de los últimos, hacia las cuatro de la madrugada
oímos un avión que dejó caer dos bengalas blancas encima de un puente próximo
para saber si estaba minado. Esto me dio alegría y fuerzas. A un español que
siempre venía conmigo le dije: “¡Mira! Son los americanos que ahora van a pasar
el puente ¡Mañana nos liberan!”. Como habían encontrado tantos deportados muertos
en las orillas de la carretera se dieron prisa para liberarnos. Ese mismo día
hacia las 13 horas, vimos un avión de reconocimiento y pronto nos vio, bajó
hasta cerca del suelo y con un pañuelo blanco nos saludó.
Comenzaba así una nueva época en la vida de
Fermín: la vida libre por la que tanto había sufrido y por la que tantos
compañeros habían quedado en el camino. Vinieron tiempos para cuidar la
maltrecha salud, de recuperar fuerzas, de reiniciar una nueva vida en Francia
al haber descartado su regreso a España al ver cómo se afianzaba el franquismo.
Obtuvo el carnet de deportado, realizó diferentes trabajos a lo largo de su
vida. En 1949 se casó, en Toulouse, con una española, formó una familia que le
acompañó hasta su fallecimiento, en Pamiers (Francia) en marzo de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada